dilluns, 10 de novembre del 2014

Històries d'Àndoc

GLÀDIUS

Aquell dia era el seu aniversari. En feia dotze. Estava impacient per arribar a casa. El seu pare li havia promès una bona sorpresa, així que quan va sortir de l’institut va anar directament cap a casa. El seu skate gairebé volava. Li encantava aquella sensació: la velocitat, el vent a la cara i, per què no dir-ho, el risc. Va enfilar el carrer que el duria directament a l’entrada de casa seva. El pendent era força pronunciat. Era com un final de festa en aquella cursa d’obstacles. Però aquest cop es va donar més impuls i va baixar més ràpid que mai. I la patacada que es va clavar just a la porta de casa també va ser més gran que mai. Tot i el mal que li feia el genoll dret, no va poder evitar posar-se a riure. Havia estat genial!
Amb els pantalons trencats i tacats de sang, va entrar a casa. 
–Mare, ja sóc aquí! –va cridar al mateix temps que llençava la motxilla a un racó del rebedor. 
La mare va sortir a rebre’l amb el davantal posat. Segurament estava preparant un bon sopar per celebrar l’aniversari.
–Però què t’ha passat? –va preguntar alarmada veient el genoll ensangonat.
–No és res. On és el pare?
–Com que no és res? Vine, que et curaré.
–Però si no és res, mare.
Però ella el va agafar del braç i el va estirar cap al lavabo. Allà li va fer treure els pantalons i, amb molta cura, li va netejar la ferida. Tot i que ell no se l’hauria curat, li encantava aquella sensació d’estar en mans de la mare, que el cuidava amb molt d’amor. 
–Ja està? Me’n puc anar? On és el pare? –va preguntar, impacient.
–Sí, ja pots marxar. És a les golfes.
L’Àlex va sortir corrent cap a les escales que duien a la part alta de la casa.
–Àlex, els pantalons! –va dir la mare en veure’l marxar en roba interior.
Tant li feia, a ell, anar sense pantalons. Va pujar corrent a les golfes. Li encantava aquell lloc. Sobretot des que amb el pare l’havien condicionat per posar les reproduccions de cascos i armament que a poc a poc havien anat col·leccionant. Gairebé tot el que tenien era de l’època romana. Aquell espai era com un petit museu. A més dels objectes, havien penjat a les parets fotografies de llocs històrics que havien visitat junts. A l’Àlex el fascinava el món romà. Igual que al seu pare. Junts visitaven museus i jaciments arqueològics, i també anaven a festivals de recreació històrica.
En entrar a les golfes, es va trobar el seu pare netejant una reproducció d’un casc del segle I. 
–Hola, noi! Com ha anat l’insti? –li va dir el pare.
–Molt bé. Quines ganes tenia d’arribar. Què faig?
–Neteja el casc de gladiador, el del murmillo. Què t’ha passat al genoll?
–La baixada se m’ha resistit una mica, avui. Però estic bé.
–Un dia d’aquests, la teva mare et cremarà l’skate.
–Ja ho sé. Però en tinc un de recanvi!
Tots dos van riure i l’Àlex es va posar a netejar el casc. Estava impacient per saber què li regalaria el pare, però no va dir res. Sempre feien el mateix, el dia del seu aniversari: cap del dos deia res del regal i esperaven a veure qui no podia resistir i en parlava abans. Després d’una bona estona, quan l’Àlex ja pensava que no aguantaria gaire sense demanar-ho, el pare va deixar el que estava fent i es va posar dret.
–Què, no vols demanar-me res? –va preguntar.
–Has perdut!
–Què he perdut?
–No has pogut aguantar i has parlat del regal!
–No, no. Jo no he dit res de cap regal. Només et pregunto si no vols demanar-me alguna cosa. Aigua, per exemple.
–Ets un trampós!
L’Àlex es va aixecar i es va tirar damunt del seu pare. Van jugar uns segons a lluita, petant-se de riure, fins que el pare el va immobilitzar a terra.
–Et rendeixes?
–No!
–Si ho fas, tindràs recompensa.
–Em rendeixo!
Van tornar a riure i el pare va anar a un costat de les golfes. D’un racó va agafar un paquet allargat i l’hi va donar a l’Àlex. El noi el va obrir amb cura: va treure la cinta adhesiva i va desfer el paper. En va sortir una caixa de cartró i en obrir-la es va trobar una glàdius, una d’aquelles espases que feien servir els romans. La va treure, fascinat, i la va observar amb atenció. Era la millor que havia vist mai. No semblava pas una reproducció.
–És autèntica? –va preguntar.
–Només et diré que aquesta és una espasa molt especial. Tingue’n molta cura.
El noi va tornar a mirar-la amb atenció i després es va acostar al seu pare i el va abraçar ben fort.
Aquell regal era molt especial. Més del que l’Àlex s’imaginava. Encara passaria un temps fins que descobrís la veritat d’aquella espasa que havia rebut en el seu dotzè aniversari.

dijous, 24 de juliol del 2014

Il·lustració

Ens ha arribat una nova il·lustració del nostre amic Estanis Aboal. En aquesta ocasió la seva proposta ens mostra a l'Àlex, el protagonista de La Terra d'Àndoc, arribant al Teatre Àndoc enmig de la nit. Com us ho imagineu vosaltres? Moltes gràcies Estanis!

By Estanis Aboal


diumenge, 20 de juliol del 2014

Concurs

El programa Tags del canal Super3 de TV3 proposa a tots els Supers un concurs sobre La Terra d'Àndoc. 

Responeu la pregunta i entre els que ho facin correctament sortejaran exemplars de La Terra d'Àndoc signats i dedicats pels autors. Es podrà participar en aquest concurs entre el 20 de juliol i el 14 de setembre. El nom dels guanyadors es publicaran a la secció "Concursos" del web del canal Super3 a partir del 22 de setembre.

Animeu-vos!!!


http://www.super3.cat/tags/concursos/12392/Concurs-Terra-dAndoc



divendres, 20 de juny del 2014

Il·lustració

Aquí us deixem una il·lustració que ens ha fet l'Estanis Aboal. Així veu ell al nostre protagonista, l'Ingvar, a la perillosa Caiguda de Pedra. Ens encanta!!! Esperem que us agradi a vosaltres també. Moltes gràcies amic! 


By Estanis Aboal

dimecres, 16 d’abril del 2014

Arriba el Blog de La Terra d'Àndoc

La idea d’escriure una novel·la va sorgir mentre menjàvem una hamburguesa en un conegut restaurant de menjar ràpid. Havíem vist una pel·lícula de temàtica fantàstica al cinema i això ens va donar peu a començar a parlar d’aquest gènere de cinema i també de llibres. Ens vam adonar que compartíem gustos i, després d’escoltar una idea que l’Albert tenia al cap de feia temps, van començar a sorgir moltes idees noves: llocs, personatges, situacions... El món fantàstic d’Àndoc començava a prendre forma.

A partir d’aquest moment va començar un treball de col·laboració apassionant. Escrivíem un capítol i després el llegíem en veu alta. Establíem una mena de debat on apareixien preguntes i opinions. Aquest diàleg anava condicionant la trama i a poc a poc va anar prenent forma aquest món paral·lel al nostre.

Després de gairebé un any i mig de treball, La Terra d’Àndoc sortia al mercat de la mà de l’Editorial Estrella Polar.

Aquest somni s’ha fet realitat gràcies a persones que han col·laborat per tirar endavant el projecte. La gent de l’editorial, amics i familiars... Tots han aportat el seu granet de sorra.

Un treball en equip que ha donat com a resultat una novel·la de la qual tots dos ens sentim orgullosos i satisfets.

I ara presentem el Blog de La Terra d’Àndoc, un espai on podreu trobar informació sobre aquest món que hem creat. Periòdicament anirem penjant noves històries que us endinsaran més i més als mons d’Àndoc.

Esperem que gaudiu d’aquest espai!

Endinsa’t i llança’t a l’aventura!
  
Igor i Albert