dijous, 23 de febrer de 2017

3r aniversari


El dia 18 de febrer de 2017 va fer 3 anys de la presentació de La Terra d'Àndoc. Els seus autors, l'Igor i l'Albert, van celebrar-ho amb un bon pastís. Si no l'has llegit, encara ets a temps de fer-ho! El trobaràs a qualsevol llibreria.

dimarts, 23 d’agost de 2016

Premi literari



L'autor de la nostra novel·la, l'Albert López Vivancos, ha estat el guanyador de la darrera edició dels Premis Literaris Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil 2016, amb la novel·la Em dic Saül i sóc un noi normal

La novel·la serà publicada properament per l'Editorial Animallibres.

L'Albert López Vivancos ja va guanyar aquest premi en la modalitat teatre l'any 2012 amb l'obra El joc d'escriure, essent l'únic autor que ha guanyat el Premi Ciutat de Badalona dues vegades.

Moltes felicitats i esperem poder llegir el llibre ben aviat!

divendres, 27 de novembre de 2015

Sopar solidari

El passat dia 21 de novembre de 2015, els autors de La Terra d'Àndoc, Albert López Vivancos i Igor Szpakowski, van apadrinar el Sopar Solidari del Centre Assistencial Sant Joan de Déu d'Almacelles (Lleida). Durant el sopar, van animar el sorteig de diferents obsequis entre els participants. L'Editorial Estrella Polar va obsequiar amb tres exemplars de la novel·la, que els autors van dedicar personalment als guanyadors.  

Llegint un fragment de La Terra d'Àndoc
Entre els assistents al sopar
La pulsera per la investigació del càncer infantil


dimarts, 24 de febrer de 2015

La Terra d'Àndoc fa un any!


El dia 18 de febrer es va complir un any de la sortida al mercat de la novel·la i els seus autors, l’Albert i l’Igor, ho van celebrar. Ja l’heu llegit? Doncs encara sou a temps. La podeu trobar a les llibreries!

dilluns, 5 de gener de 2015

Arriben els reis!


Sabeu què fan Melcior, Gaspar i Baltasar mentre van de casa a casa repartint regals? 
Llegeixen La Terra d'Àndoc!

dilluns, 10 de novembre de 2014

Històries d'Àndoc

GLÀDIUS

Aquell dia era el seu aniversari. En feia dotze. Estava impacient per arribar a casa. El seu pare li havia promès una bona sorpresa, així que quan va sortir de l’institut va anar directament cap a casa. El seu skate gairebé volava. Li encantava aquella sensació: la velocitat, el vent a la cara i, per què no dir-ho, el risc. Va enfilar el carrer que el duria directament a l’entrada de casa seva. El pendent era força pronunciat. Era com un final de festa en aquella cursa d’obstacles. Però aquest cop es va donar més impuls i va baixar més ràpid que mai. I la patacada que es va clavar just a la porta de casa també va ser més gran que mai. Tot i el mal que li feia el genoll dret, no va poder evitar posar-se a riure. Havia estat genial!
Amb els pantalons trencats i tacats de sang, va entrar a casa. 
–Mare, ja sóc aquí! –va cridar al mateix temps que llençava la motxilla a un racó del rebedor. 
La mare va sortir a rebre’l amb el davantal posat. Segurament estava preparant un bon sopar per celebrar l’aniversari.
–Però què t’ha passat? –va preguntar alarmada veient el genoll ensangonat.
–No és res. On és el pare?
–Com que no és res? Vine, que et curaré.
–Però si no és res, mare.
Però ella el va agafar del braç i el va estirar cap al lavabo. Allà li va fer treure els pantalons i, amb molta cura, li va netejar la ferida. Tot i que ell no se l’hauria curat, li encantava aquella sensació d’estar en mans de la mare, que el cuidava amb molt d’amor. 
–Ja està? Me’n puc anar? On és el pare? –va preguntar, impacient.
–Sí, ja pots marxar. És a les golfes.
L’Àlex va sortir corrent cap a les escales que duien a la part alta de la casa.
–Àlex, els pantalons! –va dir la mare en veure’l marxar en roba interior.
Tant li feia, a ell, anar sense pantalons. Va pujar corrent a les golfes. Li encantava aquell lloc. Sobretot des que amb el pare l’havien condicionat per posar les reproduccions de cascos i armament que a poc a poc havien anat col·leccionant. Gairebé tot el que tenien era de l’època romana. Aquell espai era com un petit museu. A més dels objectes, havien penjat a les parets fotografies de llocs històrics que havien visitat junts. A l’Àlex el fascinava el món romà. Igual que al seu pare. Junts visitaven museus i jaciments arqueològics, i també anaven a festivals de recreació històrica.
En entrar a les golfes, es va trobar el seu pare netejant una reproducció d’un casc del segle I. 
–Hola, noi! Com ha anat l’insti? –li va dir el pare.
–Molt bé. Quines ganes tenia d’arribar. Què faig?
–Neteja el casc de gladiador, el del murmillo. Què t’ha passat al genoll?
–La baixada se m’ha resistit una mica, avui. Però estic bé.
–Un dia d’aquests, la teva mare et cremarà l’skate.
–Ja ho sé. Però en tinc un de recanvi!
Tots dos van riure i l’Àlex es va posar a netejar el casc. Estava impacient per saber què li regalaria el pare, però no va dir res. Sempre feien el mateix, el dia del seu aniversari: cap del dos deia res del regal i esperaven a veure qui no podia resistir i en parlava abans. Després d’una bona estona, quan l’Àlex ja pensava que no aguantaria gaire sense demanar-ho, el pare va deixar el que estava fent i es va posar dret.
–Què, no vols demanar-me res? –va preguntar.
–Has perdut!
–Què he perdut?
–No has pogut aguantar i has parlat del regal!
–No, no. Jo no he dit res de cap regal. Només et pregunto si no vols demanar-me alguna cosa. Aigua, per exemple.
–Ets un trampós!
L’Àlex es va aixecar i es va tirar damunt del seu pare. Van jugar uns segons a lluita, petant-se de riure, fins que el pare el va immobilitzar a terra.
–Et rendeixes?
–No!
–Si ho fas, tindràs recompensa.
–Em rendeixo!
Van tornar a riure i el pare va anar a un costat de les golfes. D’un racó va agafar un paquet allargat i l’hi va donar a l’Àlex. El noi el va obrir amb cura: va treure la cinta adhesiva i va desfer el paper. En va sortir una caixa de cartró i en obrir-la es va trobar una glàdius, una d’aquelles espases que feien servir els romans. La va treure, fascinat, i la va observar amb atenció. Era la millor que havia vist mai. No semblava pas una reproducció.
–És autèntica? –va preguntar.
–Només et diré que aquesta és una espasa molt especial. Tingue’n molta cura.
El noi va tornar a mirar-la amb atenció i després es va acostar al seu pare i el va abraçar ben fort.
Aquell regal era molt especial. Més del que l’Àlex s’imaginava. Encara passaria un temps fins que descobrís la veritat d’aquella espasa que havia rebut en el seu dotzè aniversari.